Moderns i que s'entenguin

No és cap novetat aquest corrent pessimista que cíclicament marca la mort de la cultura i la decadència i degradació dels seus gèneres i plataformes (ja sembla un acudit allò de la mort periòdica de la novel·la). Aquests dies, amb l'arribada del sempre lúcid Steiner a Barcelona, hem tornat a escoltar l'apocalíptic relleu de la literatura per part del cinema i la televisió ( segons Steiner "determinats tipus de televisió d'ara són força més interessants que la literatura", ON?) i les inevitables conjectures de "cultura-ficció": si hagués viscut avui dia seria... Pessimistes, com Steiner, i aquells que, amb afany modernitzant, senten que això de la literatura, la música clàssica i similars són massa avorrides i poc motivants i s'esforcen a pensar que allò que els causa avorriment ha de causar-ne a tothom per igual. Steiner, amb esperit provocador, tot s'ha de dir, profetitzava que només sobreviurà el cinema i la televisió, i que Shakespeare, avui dia, s'hagués dedicat al noble art de Lumiere. Ja les tenim, les profecies culturals: Shakespeare, cineasta; Mozart, evidentment cantant de rock; Aristòfanes, humorista televisiu i Ramon Llull, publicista. Els escèptics segurament tindran raó: els regnes de la televisió, el cinema, la publicitat i al música estan farcits de genis, però això no és concloent, demà o d'aquí tres-cents anys ves a saber a què es dedicaran.