La mort i les donzelles

Avui ens assabentem de la pensada d'un comerciant de taüts italià, Maurizio Matteucci, un dels propietaris de Cofani Funebri. L'empresa, des del 2001, publicita els seus productes, amb notable èxit, amb l'ajut d'uns calendaris mòrbido-Pirellis de senyoretes en llenceria arrossegant-se sobre taüts ben lluents. Segons l'empresari "la mort és part de les nostres vides i per tant és estúpid continuar considerant-la un tabú", "crèiem llavors que no seria una mala idea vendre els nostres productes d'una forma divertida. La idea era vendre els fèretres amb una dona guapa al costat com es fa amb els cotxes i amb els telèfons mòbils". La idea els deu anar bé perquè ja s'han posat a pensar d'exportar-los arreu d'Europa. L'empresa, a més, té un modest i kitsch merchandising que anomenen "Cofanifuneraria mania", amb rellotges i encenedors amb motius de calaveres.


Aquesta associació entre mort i fèmines, tant del gust d'una llarga estètica misògina, té curiosos i inquietants components sociopolítics, com la fotografia d'una senyora embolicada amb la bandereta de la Unió Europea o la més inquietant imatge de la model arrossegant les barres i estrelles en una mena d'ascensió morbosa. Quina lectura geopolítica hem de fer, entre tanta lligacama?

Moderns i que s'entenguin

No és cap novetat aquest corrent pessimista que cíclicament marca la mort de la cultura i la decadència i degradació dels seus gèneres i plataformes (ja sembla un acudit allò de la mort periòdica de la novel·la). Aquests dies, amb l'arribada del sempre lúcid Steiner a Barcelona, hem tornat a escoltar l'apocalíptic relleu de la literatura per part del cinema i la televisió ( segons Steiner "determinats tipus de televisió d'ara són força més interessants que la literatura", ON?) i les inevitables conjectures de "cultura-ficció": si hagués viscut avui dia seria... Pessimistes, com Steiner, i aquells que, amb afany modernitzant, senten que això de la literatura, la música clàssica i similars són massa avorrides i poc motivants i s'esforcen a pensar que allò que els causa avorriment ha de causar-ne a tothom per igual. Steiner, amb esperit provocador, tot s'ha de dir, profetitzava que només sobreviurà el cinema i la televisió, i que Shakespeare, avui dia, s'hagués dedicat al noble art de Lumiere. Ja les tenim, les profecies culturals: Shakespeare, cineasta; Mozart, evidentment cantant de rock; Aristòfanes, humorista televisiu i Ramon Llull, publicista. Els escèptics segurament tindran raó: els regnes de la televisió, el cinema, la publicitat i al música estan farcits de genis, però això no és concloent, demà o d'aquí tres-cents anys ves a saber a què es dedicaran.

Sicko, la comèdia dels horrors

Anit vaig veure l'últim documental de Michael Moore, "Sicko", un joc de paraules que fa referència tant a "malalt" (sick), com a la "persona moralment inestable"(sicko, col·loquialment).
Sicko és una reflexió crítica i provocadora sobre el sistema sanitari dels EUA, "una comèdia sobre els prop de 45 milions de persones sense assistència sanitària pública en el país més ric de la terra", segons Moore. Més que una comèdia, Sicko és una tragicomèdia, on passem dels drames més terribles a la despietada i surrealista lògica dels estaments polítics i de la indústria farmacèutica i de les assegurances mèdiques. En la pel·lícula tenen cabuda molts testimonis d'aquests 45 milions sense assegurança mèdica, però sobretot dels 250 que sí en tenen i que viuen sotmesos a la voracitat de la indústria de la salut, però , a més, Moore va sol·licitar a través del seu bloc que li enviaren "històries d'horror sobre la salut pública", penjades ara al Youtube, històries sobre com l'avarícia d'un sistema condemna a la mort i al sofriment a milions de persones, negant-los l'assegurança mèdica.

El desastre com a combustible

Avui presenta Naomi Klein (la cèlebre autora de "No Logo", l'assaig que analitzava la influència de les marques a la societat actual, els abusos de la publicitat i la globalització) al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el seu darrer llibre "La doctrina del xoc" (podeu seguir la conferència per internet), un assaig sobre la mundialització i el capitalisme del desastre, un programa d'enginyeria social i econòmica que progressa a través del xoc, els desastres, les guerres i la inseguretat del ciutadà, el sinistre combustible de l'economia. Per il·lustrar el pensament de Klein aquí teniu el curtmetratge que va preparar conjuntament amb Alfonso Cuarón:

I, a més, el debat radiofònic, promogut per Democracy Now, entre Klein i l'antic President de la Reserva Federal dels EUA, Alan Greenspan, on l'activista antiglobalització denuncia que les polítiques econòmiques del govern Bush-Greenspan de privatització i lliure comerç han contribuït, com mai, al desigual repartiment de la riquesa, el "combustible del populisme econòmic", segons Klein, i el gran causant de la crisi de la fe en el capitalisme.